Ubicada en l’extrem oriental de l’illa de Mallorca, la historia de l'Ermita de Betlem ressona igual a una llegenda.
La costa marítima d’Artà, llarga i extensa, va ser testimoni de freqüents invasions, la qual cosa feia d'aquest paratge un lloc extremadament perillós.
Coneix
la història
Binialgorfa:
Nom originari
Un topònim islàmic anterior a la conquesta cristiana de l’illa.
Kilòmetres
d’extensió
Era conegut per les seves oliveres i una tafona amb dues majestuoses bigues.
280 metres
sobre el nivell del mar
Es considerava caput et frontariainimicorum, és a dir, cap i frontera dels enemics.
Punt d’interès
històric i turístic
Les cases de la possessió estaven al mateix lloc on, molts de segles més tard, s’edificà l’ermita.
Un paratge
amb encant
Cada any l’Ermita rep a milers de visitants que recorren les seves rutes i s’aturen per admirar el paisatge rural mallorquí.
Tornada als orígens
La fundació d’una ermita està lligada a la cerca de l’espiritualitat, un espai on poder apartar-se per reflexionar i per connectar amb el diví. Les terres on es va fundar l’Ermita de Betlem són perfectes per aquest propòsit, però, com va començar tot? Ens endinsam en la història d’una possessió a principis del segle XIV.
Segles XIV i XV
Endinsant-nos en els segles passats, recordem un moment crucial, l’any 1383. En aquesta època, els moros van atacar la possessió de Binialgorfa i trobaren descuidats els amos i la gent que hi habitava. Aquell dia ningú va tenir temps de planejar cap fugida o de tancar-se dins la torre de defensa, i les conseqüències foren terrorífiques.
Després d’aquest episodi, Binialgorfa es va unir a la possessió Sa Devesa. Més tard es tornà a esbocinar entre Son Fortesa, Son Sureda, Can Canals i, amb el temps, va esdevenir propietat de Son Morei, passant a formar part del patrimoni de la família Morei el 1409, el qual s’estenia fins a arribar a la mar.
L’ombra de l’atac sarraí va marcar tan profundament els habitants d’Artà que la possessió va quedar buida, abandonada i fins i tot maleïda. Va ser tal la por que va entrar als artanencs pel record d’aquell episodi, que els senyors de Binialgorfa no trobaren, mai més, ni amos ni missatges que hi volguessin viure. Els qui per necessitat transitaven prop de l’indret ho miraven com un lloc maleït i miraven de fer-se tan lluny com podien. Les cases quedaren buides i el terreny abandonat. No s’exsecallaven les oliveres, no es collien les olives, ni es llaurava la terra, i es descuidà el racó d’hort que hi havia hagut aprofitant l’aigua de la font. El conradís arribà a tornar garriga i per acabar-ho de compondre, s’hi calà foc i només va romandre viva qualque olivera, ençà i enllà. Passaren anys i les cases de Binialgorfa tornaren un claper, no hi podien habitar.
Principis del segle XIX
Els ermitans de Sant Honorat i la Trinitat de Valldemossa vengueren a captar per Artà i van arribar a aquest indret desolat i quedaren captivats per la solitud de l’indret. A Son Morei hi hagué el propietari D. Jaume Morei Pizà i de Sant Martí, que també era el propietari de Binialgorfa, i li proposaren fundar una ermita en aquells paratges. D. Jaume va cedir les ruïnes de Binialgorfa amb la condició que l’ermita fos dedicada al misteri del naixement de Jesucrist. Tot i trobar-se amb ruïnes i desolació, els ermitans van trobar en aquest paratge el lloc ideal per les seves inquietuds espirituals.
Així, l’ermita va ser fundada el 1805 per membres de les comunitats eremítiques de Sant Honorat de Randa i de la Trinitat de Valldemossa, amb l’ajuda de benefactors com el cardenal Despuig i el canonge Joan Dameto. El seu nucli primitiu es constituí per la donació feta per Jaume Morei als ermitans, consistent en dues quarterades de terra, les restes de la torre de defensa i la tafona de Binialgorfa. Primer es restaurà la torre, que en principi fou habilitada com a oratori, menjador i dormitori. Posteriorment, es van construir les cel·les, el refectori i altres dependències.
El 1818, el canonge Dameto va col·locar la primera pedra de l’església actual, costejada a parts iguals amb el seu germà l’Excm. Sr. D. Francesc Marquès de Bellpuig. La resta del finançament va ser assumida pels mateixos ermitans, que a més s’implicaren posant els seus braços a la feina. L’ermità Josep del Cor de Jesús, mestre d’obres de Valldemossa, juntament amb tres dels fundadors provinents de l’ermita d’aquell poble, van prendre com a model l’església de la Cartoixa, creant així una modesta, però bella còpia.
Anys més tard, al 1832, l’oratori de l’ermita va inspirar el model per la reconstrucció de l’oratori de Sant Salvador d’Artà. D’aquesta manera, aquesta església més gran que la de l’Ermita de Betlem, n’és una còpia, així com la de Betlem és una altra còpia del temple de la Cartoixa valldemossina. Les impressionants pintures de la cúpula van ser realitzades pel famós pintor Francisco Parietti, també en destaquen les escultures d’Adrià Ferran i a la torre es podien trobar pintures de Manuel Bayeu.
Segles XIX, XX i XXI
Els ermitans de Betlem sempre van aspirar a viure amb els fruits del seu propi treball, i ho van aconseguir diversificant les seves activitats. Per assolir la independència econòmica, es van dedicar a l’aviram i a la cria d’ovelles, porcs i bestiar gros, tot i que ells mateixos no consumien carn. La seva dieta es limitava a peix de mar i peix de la terra, és a dir, verdures. El que podien treure de les vendes de productes derivats del bestiar de carn ho destinaven a adquirir oli, llegums i blat. Mitjançant esforç i treball diligent, van establir diversos horts i cloves de conradís a les muntanyes, cultivant-hi llegums i gra, a més de tenir plantacionscom parres, ametllers, oliveres, figueres de cristià, pruneres, pereres, nespleres, codonyers i tarongers, juntament amb corrals de figues de moro, entre altres.
A l’hort, colliren tot el que havien de menester per la casa, verdures com bledes, cols, tomàtigues, albergínies, mongetes, fesols, patates i moniatos, acompanyats de l’oli produït a la mateixa ermita. Aquesta diversitat agrícola va ser possible gràcies a la font que esdevenia el cor vital de la muntanya, regant l’hort i alimentant un molí fariner a l’Ermita. La vida a l’Ermita estava meticulosament organitzada per garantir que no hi manqués res. També, la producció de mel va ser crucial per al seu suport econòmic, amb colònies d’abelles distribuïdes per Es Verger, Ses Bitles, Aubarca, s’Arboceret, Sa Cova, Els Olors, Sos Sanxos, Can Canals, Son Sureda i Son Morei en els seus moments més àlgids. L’Ermita d’Artà era autosuficient en aquest aspecte.
Però, aquest entorn, que va ser escenari de les llegendàries fetes de l’ermità Macari, canvià de manera sobtada l’any 2005. Després de més de dos-cents anys de vida eremítica, els ermitans que hi quedaven van anar a viure a l’Ermita de la Trinitat de Valldemossa, abandonant així deifinitivament l’Ermita de Betlem.
Un projecte
de futur
Després d’uns anys d’incertesa sobre el seu futur, l’any 2023, la Cooperativa d’Artà va signar un acord amb el Bisbat per recuperar aquest lloc especial amb la missió de revitalitzar l’activitat agrícola. La cooperativa vol tornar a omplir de vida aquest paratge, plantant arbres fruitals, recuperant els cultius d’olivera i establint càmeres d’abelles per a la producció de mel. Així, aquesta terra tan emblemàtica tornarà a brillar amb tot el seu esplendor.